dimarts, 30 d’abril del 2013

Telepatia



Telepatia f. (Téle-'lluny'; pathos-'sentiment') Comunicació directa entre dues ments, sense intervenció dels sentits. [DIEC]


El llibre que ara llegeixo em recorda el verd del teu país. I aquí tampoc ha parat de ploure. No sé en quin dia estic, però et duc una hora d'avantatge, des d'on t'espero i que sempre et recomano. Viu-la i vine, qui sap si no ens trobem l'últim segon abans del primer minut.
Perquè serveixi de consol, per desfer la urgència. Em concentro en la imatge mental, llarguíssima, d'un petó de bona nit.

Per fi un matí



NUMA MANHÃ

Vem, carregando o corpo
quebrado, sem brado, sem
dormência, pela colisão
com o simples 
ar em torno, de
uma víscera e
outra adentro, do 
pensamento contra
o pensamento, e
num lapso de
trégua, esmerado
em apuros, quase
alheio, depõe
o peso, a pose,
a gana, a afasia,
e afaga
no fogo do sol
a ferida.

RONALD POLITO, De passagem,
Nankin editorial (Col. Poesia do Caos), São Paulo, 2001


Vine, carregant el cos / trencat, sense crit, sense / dormir, només / per la col·lisió / amb l'aire al voltant, / d'una víscera i / una altra endins, del / pensament contra / el pensament, i /en un lapse de / treva, polit / amb pressa, quasi / aliè, declara/ el pes, la posa, / les ganes, l'afàsia, / i amoixa / en el foc del sol / la ferida.

(Traducció de l'autora d'aquest blog)

Ronald Polito va néixer a Juiz de Fora, ciutat de l'estat de Minas Gerais, Brasil, el 5 d'abril de 1961. Poeta i traductor del català i traduït al català per Josep Domènech i Ponsatí, amic seu, i meu, i admirats poetes. 
De passagem («De passada») està dedicat al seu gos, Tuck. I val molt la pena.

«El seu lirisme decaigut i desèrtic parla d'una manera de ser i d'estar que ha perdut el peu en el món contemporani, amb una força de buidatge de la memòria i descentrament de les ànimes vivents.» 

Sérgio Alcides, «Ronald Polito, uma vaga idéia», Revista rodapé, #1. SP, novembre 2001.



dilluns, 29 d’abril del 2013

Câmbio



o mar
não tem margem

você está 
sem passagem
em alguma parte dele
tentando ir
para outra parte

e se chegar lá
talvez siga viagem
ao ver o mar
à deriva passar

RONALD POLITO, De passagem
Nankin editorial (Col. Poesia do caos), São Paulo, 2001

el mar / no té marge 
tu / sense passatge  / en algun lloc dins d'ell / intentant anar / a una altra banda
i si hi arribes / potser segueixis viatge / en veure el mar / que passa a la deriva 


diumenge, 28 d’abril del 2013

Silencis muntats a cavall



No hauríem de treure gaires conclusions del que només és un cavall amb les peülles fredes.

DAVID FOSTER WALLACE, L'escombra del sistema
Edicions del Periscopi, Barcelona, 2013

dissabte, 13 d’abril del 2013

Despertar és més fàcil



per als que ens costa estendre el pont –d'una velocitat a una altra–, si algú, mentre dormies, ha posat colors a la paret de casa. Bon dia.
De solitramuntana.

divendres, 12 d’abril del 2013

Lluna

LUNA MIGUEL, La tumba del marinero, La Bella Varsovia,  Córdoba,  Andalucía, 2013


imperdible i creixent.




divendres, 5 d’abril del 2013

La migdiada d'un faune

«Ta'Om The Poet»
Brian Froud and his book of fairies


Al Sergio,
contra les cordes



Segona estrella a la dreta, fins al fons de la nit. Per quan no quedin records, ni espelmes, i el camí sigui l’itinerari desdit per on comencen les promeses. El revés del mapa d’un tresor prohibit. Sabrem arribar-hi?

Beu a poc a poc, que és la manera de fer que els dits s’emborratxin. I toca-ho tot, i canta: els ulls en blanc, nines amunt, escales avall. Mixolídia de sol. És la manera de sentir les històries dels altres, de llegir les cares, de caçar paraules: a poc a poc, en tons menors, fluixet. Apamant els núvols sense comptar les passes. Mesurant els peus. Petits. Descalços.

I de camí a casa, tota l’ànsia de port en una gota. L’única, que omple el mar.

(De La set dels alambins)


Recordo molta música. I que estudiava Literatura comparada. Amb la música. Amb com es vivia, s'escrivia, es pensava, es menjava, es vestia, es llegia, es mentia. Amb tot el que vèiem, amagàvem, amb què ens explicàvem i què inventaríem. Recordo que ens divertíem. Que viatjàvem. Que ens ho empassàvem tot (i fèiem veure que dubtàvem). Què ens hi jugàvem? Que digeríem, que podríem traduir-ho... En un dibuix, una història o en el títol d'una cançó. (Tocàvem molt, qui en sabia i qui no.) Fins al fons de la nit. 
Fins que posessin els carrers a lloc ningú no podria tornar a casa, i ningú volia. 
Recordo que m'ajudaves mentre escrivia sobre Mallarmé i Debussy com si sabés de què parlava, i que vaig canviar la meva guitarra –l'elèctrica, la brasilera encara la tinc, i la toco poc– per una nit de festa que va durar tres dies.  

Ara visc més a prop de les muntanyes i potser una mica més lluny de tot. Segueixo casada amb el caos. 
I avui et trobava a faltar. A tu i a les llums al mar d'una cançó equivocada. 

Coses de la migdiada.


Aimai-je un rêve ?
Mon doute, amas de nuit ancienne, s'achève
En maint rameau subtil, qui, demeuré les vrais
Bois mêmes, prouve, hélas ! que bien seul je m'offrais
Pour triomphe la faute idéale de roses.
                            STÉPHANE MALLARMÉ, L'après-midi d'un faune


Claude Debussy, Prélude à l'Après-midi d'un faune - YouTube




   

ERICA LISCIANI-PETRINI,
Tierra en blanco.
Música y pensamiento a inicios del siglo XX,
Akal, Madrid, 1999