Cap a la meitat del mil set-cents, Càndid era qui creia que vivíem en el millor dels mons possibles. Ho havia dit Leibnitz, des de la boca ventríloqua de Pangloss, i el petit Càndid va ser prou fort com per –apostant-hi la vida– qüestionar-ho. I Voltaire, segurament, prou optimista com per seure i escriure durant tres dies. Sota un vel de fina ingenuïtat, o de llàgrimes. Després s'encararien, tots dos, amb l'èxit, la prohibició i l'escàndol per haver dubtat del sol d'El Dorado, aleshores, l'any mil set-cents cinquanta-vuit. I cap al món feliç de 1984.
Acabo d'arribar de treballar. I demà, dirà d'avui –més de dos-cents cinquanta anys després– el meu diari (no perquè ho sàpiga dir com Voltaire, i no perquè sigui meu sinó perquè gairebé és l'únic que llegeixo, obligadament, de punt a punt). El meu diari dirà d'avui el mateix, o tot el contrari: que la gent mor de desencant, i de gana, que dues-mil persones acaben de perdre la feina, que des de l'inici de l'any (i abans que acabi gener), més de cinc homes han mort les seves companyes, només en aquesta comarca. Que un mateix fet atroç es reinterpreta fins a poder explicar-se, inadvertit com un titular, o com comencen a ser les paraules. Que la justícia corromp les balances. Que són els interessos que saben de colors. Que totes les xifres ballen. Que hem de fer els deures per oblidar, d'una vegada, que ha de valdre la pena saber, per viure, aprendre, per créixer, i veure'ns, per acostar-nos.
Algunes matinades amb la casa freda, després de treballar, em sembla que el dia ha perdut les ganes de riure. Que tota ironia és un refinament absurd i la rialla, un luxe. Que el cinisme raja a dolls. Que falta tinta per escriure el futur. Perquè l'agenda del frau és l'ordre del dia al ple del buit, a la seu de la mentida.
Llavors la son em desafia. Diu que no pensa venir. I busco, sota prescripció de Càndid, el confort de la feina i la disciplina: escric al blog, surto amb les gosses a udolar a la lluna i trio un llibre per anar a dormir. Somio i desperto. Trec a passejar el matí.
I descobreixo que, tot just a finals de gener, em saluda amb flors l'arbre més optimista. Malgrat l'opinió dels experts sobre la neu que ha de caure, i tant de vent, i el fred. Per desmentir un món com un engany seriós, que l'alegria segueixi bastint l'arquitectura del somni.
Per això crec en la blanca veritat dels ametllers. Com la promesa incombustible, personal i de tots, d'intentar fer millor tot allò que se'ns escapa.
(Només així puc anar a la dutxa, disfressar-me i marxar cap al diari.)
A las aladas almas de las rosas
del almendro de nata te requiero,
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.
MIGUEL HERNÁNDEZ
