Últimament cada matí, ben d'hora, quan la Filu es remulla les barbes en els primers bassals de la tardor, al camí encara hi ha boira, i el camp va ple de veus i bicicletes d'homes sols. Temporers de matins subalterns. Els homes, la Filu i jo.
S'acosta la festa de la poma, com la prova de l'instint del dia que comença: un assaig de paradís perdut.
Per si surt el sol, m'enfilo al sostre, amb goteres, del meu món. I la Filu m'acompanya.
