I desitjos de veritat i poesia en l'any que comença.
(...)
A terra é feita de céu.
A mentira não tem ninho.
Nunca ninguém se perdeu.
Tudo é verdade e caminho.
Fernando Pessoa, Cancioneiro
Hi ha moments que ens fan tanta por –els de les GRANS decisions, dels canvis de rumb– com per necessitar tots els blancs de cada nit per, abans de viure'ls, escriure'n la història. Preveure'n les conseqüències i el rastre, des del llit. Espantats, quiets, perduts, sense poder dormir. Volent tenir el control de l'horitzó de cada cop de cap, o de timó, o de volant. Per donar un sentit als instants que s'assembli a la imatge habitable de cadascú al mirall, al matí de cada dia. Com si, per caminar, haguéssim de saber en quin punt la narració saltarà la pàgina. I corregint sense parar una versió i una altra, cecs de tantes faltes, acabem traduint-nos la vida a una llengua estranya. Cosint-nos la disfressa de mots que recitarem a la plaça.
Però en realitat i en present, els moments que ens fan por i els moments sense màgia, les estones de somni i d'amor, l'arrencada del plor i les hores que passen són buits de tota èpica, que arriba després –segons o segles–, amb la necessitat del relat, amb la llegenda del temps.
I jo ara vull empassar-me la clau del laberint, i perdre el fil.
I és que el «sentit de la vida» no serà SENTIR-la? Confiar que l'aquí i ara es mou d'acord, literal, a favor? Amb els ulls prou oberts per donar la benvinguda als detalls que ens canvien el món. I mai no són ínfims. Vull no deixar de creure. Que vivim com qui s'entrena en l'aventura d'estimar-se. De cridar, pel precipici de les multituds, tots els noms possibles. Propis, comuns. Amb les mans ronques de tant buscar-nos. Amb la veu i les passes com el motor del desig. De l'altra riba. D'estendre el pont. De no ser sols.
* Fotografia: Caê Guimarães.
