diumenge, 27 d’octubre de 2013

Cor de carxofa



Això és el que veig últimament abans de començar, a l'entrada de l'hort. I la imatge m'acompanya. 

Mentre amb la mà arrapada al mànec de la bomba hidràulica –i el braç amunt i avall, a-munt-i-avall, a...munt...i...a...vall– demano l'aigua que, un dia més, el cel no promet, subterrània. M'acompanya. Mentre planto flors, arrenco males herbes, investigo cargols, et recordo, i deixo volar el cap de genolls a la terra. I em regalo els ulls, i el nas, i les mans amb les ungles negres. 

I molta estona després, pels camins, o a l'asfalt, o de l'altra banda de la pantalla, la imatge m'acompanya. Perquè, jo crec, no la sé fotografiar, o acabar d'entendre i, tot i així, la vull fer meva:

Està al principi del llit que queda més lluny de l'aigua. A mercè de la pluja, doncs, existeix només com una gràcia. Perquè apareix així, on encara no hi ha res sembrat –somiat–, improvisada. I em preexisteix, quan vaig arribar no es veia. Només hi havia el dibuix sec d'un arbre mort que, vaig pensar, s'havia de treure. Però ja ho faria demà. De moment, calia planejar, arrencar, segar, aprendre, plantar, i treballar sense parar, que la terra és gran. I no.

Calia mirar. 

Per sentir el que venia, suau, petit, a prop, envoltat de fulles verdes, coronat de branques tortes, del mateix lloc que aquestes fortes tiges seques.

Ara cada dia dubto del que he d'arrencar per créixer. (Oblidar per néixer.) El passat, que desconec, d'aquesta planta, poderosament mort, s'estira cap amunt i hi comparteix ombra, saba i sot. I amb la tisora a la mà, no sé què sobra i què alimenta.

Només sé que a sota arrela un cor molt tendre. I potser, de tot el que he estudiat, previst, desitjat d'aquesta terra, això serà, al final, l'únic que vull menjar, pacient i a poc a poc, desfent totes les capes, ara que se'n va la llum, aquest hivern. Al foc.