diumenge, 10 de febrer de 2013

Manhã de Carnaval

 tao bonita manha









Orfeu, al seu torn, cercant en la balmada closca de la lira un consol
per al seu amor desolat, a tu et cantava, dolça esposa, et cantava 
tot sol amb ell mateix per la riba solitària, 
et cantava quan venia el dia i quan el dia s'allunyava.
(...)
Fins penetrà dins les goles del Tènar, pregona entrada de Dis, 
i dins el bosc entenebrit pel negre esglaiament; i abordà els Manes, 
llur rei esfereïdor i aquests cors que no saben entendrir-se davant els precs humans.
Aleshores, commogudes pel seu cant, des del fons dels estatges de l'Èreb,
avançaven les ombres tènues i els espectres dels éssers privats de la llum, 
tan nombrosos com els ocells que s'amaguen dins les fulles (...);
a l'entorn d'ells, un toll negre, les funestes canyes del Cocit,
el maleït maresme que els té empresonats amb les seves ones estancades,
i l'Estix
que nou vegades els reté dins els seus revolts.
Fins se n'astoraren, a més, els albergs de la Mort, Tàrtar endins, i les Eumènides
amb els cabells entrellaçats de serpents balvosos;
féu callar Cèrber, bocabadat, les seves tres goles i,
amb el vent que la fa girar, s'aturà la roda d'Ixíon.

I ja, tornat sobre els seus passos, Orfeu s'havia escapolit de tots els perills;
Eurídice li havia estat tornada i pujava cap als aires marxant darrere d'ell
(perquè Prosèrpina li havia imposat aquesta llei),
quan un accés de demència s'emparà de l'amant imprudent. (...)
S'aturà i, ja al caire de la mateixa llum,
oblidant-se de tot, ai!, i vençut en el seu cor,
girà els ulls cap a la seva Eurídice.

(...)



i lluny dels seus ulls, de sobte, com un fum que es dissipa dins l'aire impalpable,

(...)

Ja Eurídice vogava, glaçada, dins la barca estígia.








VIRGILI, Geòrgiques, Llibre IV, v. 452-560, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1963