Recordo una de les fórmules de l'Ale, imperativa com una llei de les proporcions recíproques –les proporcions irreductibles dels pactes als contes de fades–, indiscutible com la recepta d'un filtre d'amor: era alguna cosa així com que por cada beijo apaixonado você troca três segundos de vida.
La repetia sovint, fluixet com el volum d'un embruix. Per arrencar-me aquell somriure indòcil de quan no sabem què fer amb el pes de les coses que endevinem tan certes com les paraules màgiques.
I és que deixant de banda els ingredients, les mesures, i la quantitat de segons que ens costen els petons, penso que la seva fórmula em feia somriure perquè sabia que era incomprensiblement exacta.
I des de llavors, i potser des de sempre, jo m'ho crec: la il·lusió ens costa la vida.
Així, contra les cordes, als guitarristes se'ls inflamen els tendons de les mans, als cantants de blues se'ls trenca la veu i les hores de violí deixen una marca indeleble a la pell del coll. Mentre per la història del nostre imaginari deambulen gruixudes legions de poetes cecs, oradors tartamuts, científics bojos o músics sords i hi ha dibuixants als qui, quan no dibuixen, els tremola el pols. I és que, segurament de tant somiar, ens fem vells i perdem la son. Les nostres millors qualitats estan plenes –fetes– de vicis i defectes. Perquè només vivim si hi apostem el que som.
Però des de la consciència –i, per què no?, certa defensa– dels extrems i dels excessos i del preu dels viatges intensos, em pregunto si no serem capaços, si no serà possible fer i viure en allò que més ens fa vius –allà on ens hi va l'ànima– sense deixar-nos-hi també, tan ràpidament, la salut.
I estic segura que sí. Segura d'un cert equilibri i de les distàncies higièniques. De l'eficàcia de bones teràpies i algunes dietes. D'una contenció de l'emoció possible i harmònica.
De moment, m'he passat gairebé una setmana escrivint –com una boja davant del foc, amb l'esquena i la casa fredes– una pregària a la sort. (Un petó d'amor). I ara, des de dijous, la febre és el metrònom dels dies. (Que es compten, de tan lents, per segons.)
Mentre no n'aprenc –i en sabré un dia–, paciència, bon humor, repòs, i pocions alternatives: MEL E GIRASSÓIS.
