2012

¿Qui ens ha girat de tal manera que,

fem el que fem, tenim el posat

d'un que se'n va?

RAINER MARIA RILKE

Elegies de Duino, VIII

A la Sara

«Qüestió d'identitat»

(Al Saret!)

Gràcies a tu, per un altre any de fotos i música i paraules... 

I des d'aquí, una incondicional de les teves parpelles i els teus mugrons, del blog imperdible, el recomana a tothom:

párpadosypezones

parpadosypezones.blogspot.com/

I és que divendres vas tocar la fibra, despertar la fera, fer pujar la mosca al nas... Així que vés afinant les cordes, tu les del coll i jo a la guitarra, que un dia, qui sap?, en una versió o altra... la farem!  (I la Buitoni i la Crispins s'animaran al cajón?)

Martirio: "Volver" - YouTube

Mentrestant, que sigui feliç tot el que demà comença. 

Pocions

Recordo una de les fórmules de l'Ale, imperativa com una llei de les proporcions recíproques –les proporcions irreductibles dels pactes als contes de fades–, indiscutible com la recepta d'un filtre d'amor: era alguna cosa així com que por cada beijo apaixonado você troca três segundos de vida.  

La repetia sovint, fluixet com el volum d'un embruix. Per arrencar-me aquell somriure indòcil de quan no sabem què fer amb el pes de les coses que endevinem tan certes com les paraules màgiques. 

I és que deixant de banda els ingredients, les mesures, i la quantitat de segons que ens costen els petons, penso que la seva fórmula em feia somriure perquè sabia que era incomprensiblement exacta. 

I des de llavors, i potser des de sempre, jo m'ho crec: la il·lusió ens costa la vida. 

Així, contra les cordes, als guitarristes se'ls inflamen els tendons de les mans, als cantants de blues se'ls trenca la veu i les hores de violí deixen una marca indeleble a la pell del coll. Mentre per la història del nostre imaginari deambulen gruixudes legions de poetes cecs, oradors tartamuts, científics bojos o músics sords i hi ha dibuixants als qui, quan no dibuixen, els tremola el pols. I és que, segurament de tant somiar, ens fem vells i perdem la son. Les nostres millors qualitats estan plenes –fetes– de vicis i defectes. Perquè només vivim si hi apostem el que som. 

Però des de la consciència –i, per què no?, certa defensa– dels extrems i dels excessos i del preu dels viatges intensos, em pregunto si no serem capaços, si no serà possible fer i viure en allò que més ens fa vius –allà on ens hi va l'ànima– sense deixar-nos-hi també, tan ràpidament, la salut. 

I estic segura que sí. Segura d'un cert equilibri i de les distàncies higièniques. De l'eficàcia de bones teràpies i algunes dietes. D'una contenció de l'emoció possible i harmònica. 

De moment, m'he passat gairebé una setmana escrivint –com una boja davant del foc, amb l'esquena i la casa fredes–  una pregària a la sort. (Un petó d'amor). I ara, des de dijous, la febre és el metrònom dels dies. (Que es compten, de tan lents, per segons.) 

Mentre no n'aprenc –i en sabré un dia–, paciència, bon humor, repòs, i pocions alternatives: MEL E GIRASSÓIS.

  

Cançons per a una illa deserta (I)

Y le explicó que lo que le gustaría era un fondo sonoro que fuera capaz

de cambiar como la luz durante el día, y por lo tanto, de una manera imperceptible

y continua. Sobre todo: elegante. Eso era muy importante. Añadió también que 

quería algo en que no hubiera ni asomo de ritmo, sino tan sólo un devenir que

suspendiera el tiempo, y simplemente rellenara el vacío de un transcurrir carente de coordenadas.

Dijo que le gustaría algo inmóvil como un rostro que envejece.

ALESSANDRO BARICCO, Ídem

E se non é vero, é ben trovato. Perquè si no és el cas –no és un fons imperceptible sinó una harmonia que abraça–, és preciosa:

Para ver as meninas - Marisa Monte / Paulinho da Viola

Five lips left

A menudo contaba los objetos con los que se encontraba

–escalones, farolas, gritos– y con los dedos controlaba

las superficies, 

redescubriendo el infinito

que se hallaba comprendido entre lo áspero y lo liso.

ALESSANDRO BARICCO, Mr. Gwyn, Barcelona, Anagrama, 2012.

Bon dia per tot el dia

Si fa sol

 

i encara

      

avui pot ser-ho tot.

Solstici d'hivern

Nuesa extrema

del temps i dels arbres. Lenta

alquímia del fred.

Bon nadal a tothom, des de la nit més llarga. 

I sobretot, bon dia demà, ja que res no s'acaba, des del primer matí del món.

Hi posarem pols,

i la por adoptarà posicions protagonistes, 

imprescindibles per veure

com fa el dia

i els ampits

i les brusques manies de caure arran dels peus dels qui caminen.

NÚRIA MARTÍNEZ-VERNIS, Deix on dir, Barcelona, Empúries, 2012

Esgarrapem matins. Per buscar, en les vores dels dies, espais immunes. 

L'últim, si se'n recorda, que apagui el llum.

Mentrestant, benvingudes paraules.

Cristina Carbonell sobre Núria Martínez-Vernis a:

"Que la por sia narrada"

www.eldiario.es/.../nuria_martinez-vernis-deix_o...

S., Read the Road

the steps, the clouds, the traces, the shapes, the bends, the slopes, the names, the sun, the waves. 

And so on.
The shades, the blurs, the scars, the footprints, the stars, the paces, the leaves, the tears, the sails 

and walk
listening to the sound of your laughter. 

And go
off to celebrate the magpies, to blow their song.

The words to be shared, the trees to be made, the souls to be said.
The dream to be- 

li(e)ved.

And come.
For a glance, on holidays, for a minute of beauty. That lasts.

To be. To you. To trust. To stay. To me. To find.
To linger on. For good.

Smile and smell and rest and feel and watch and touch and look for and hear and taste and cuddle
(because the room is warm).

To sleep long, whisper loud.
To slow. To fly. To grow...
bright size life

for the foreign lovers to feel at home.

Sí, read it all.

And then, dance yourself into the wonder,
open and here: the promise of every day

that dawns.

Blink for joy


                            (said the green bird)

Finestres

En el trabajo de campo, los hallazgos que encajan en nuestros esquemas previos

son tan importantes como las quiebras que nos obligan a transformarlos.

A. GONZÁLEZ ECHEVARRÍA, Revista de antropología Ankulegi

Perquè ahir, digues, Crisps, quin desembre s'imaginava el sol? 

Gràcies, pel somni i pel dia.

* Fotografia: Crisps. (Que es reflecteix i no es veu. Que brilla.)

Aire de dèriA

A VODCA

Não é o tiro da misericórdia que acode

a quem nada pode fazer quando toca o último acorde.

Nem é o pomo da discórdia que alimenta a história

com hóstias de areia e vento.

É o alento do meu traço     

Que faz o impossível ser simplório.

Dispensando o ouro do ostensório.

Tornando o vento em cimento.

Não é a relva verde que me queda quieto;

o capim, ao ser humano se faz indigesto.

Tampouco é o gesto da gestante,

ou meus amigos dispostos sobre a estante.

É a raiva, que torna a palavra mais cabível

naquela que mais se esgota.

Não é a cara torta;

o sorriso também cabe na palma da mão.

Nem é o ledo engano

Que me faz ver gotas no meio do oceano.

É a louca anatomia,

que me faz ser todo coração.

LA VODKA

No és el tret de la misericòrdia que ajuda

qui no pot fer-hi res quan toca l’últim acord.

Ni la poma de la discòrdia alimenta històries

amb hòsties de sorra i vent.

És l’alè del meu traç

que fa de l’impossible, ingenu.

I dispensa l’or de la custòdia.

No és l’herba verda que m’atura, quiet;

la pastura, a l’ésser humà se li fa indigesta.

Tampoc és el gest de la gestant,

o els meus amics col·locats en un prestatge.

És la ràbia, que fa un lloc a la paraula

en aquella que més s’esgota.

No és la cara torta;

el somriure també cap al palmell de la mà.

Ni l’engany feliç

que em fa veure gotes enmig de l’oceà.

És la boja anatomia,

que em fa ser tot cor.

CAÊ GUIMARÃES, Por baixo da pele fria

(Traducció de l'autora d'aquest blog)

A Venus, es veu?

ESTRELA SOLITÁRIA

Recusou a sua dose pelo fim da escada.

Esqueceu de dar partida no motor da mágoa.

Apertou com a gravata mais uma alegria.

Moveu as pernas tortas e desceu a rua.

Lembrou que era muitos e inventou outro.

Virou numa cachaça a dose mais pura.

Criou sua pupila à sombra da renúncia.

Perdeu sua mentira para alguém menor.

Vender sua doçura foi o que fez pior.

Anéis arrebentados a marteladas.

Uma lágrima arrancada na porrada.

Lembrou o próprio nome e passou a fome.

Seguiu tocando em frente mas seguiu descalço.

O punho retesado é gesto de oração.

O jogo é amistoso mas não é pelada.

Abraço no inimigo sem pedir perdão.

CAÊ GUIMARÃES, Por baixo da pele fria

(Aviat, espero, traduït a una llengua d'aquesta banda de mar.)

De moment, anem fent:

ESTRELLA SOLITÀRIA

Va declinar la seva dosi des de l'extrem de l'escala.

Es va oblidar d'encendre el motor de la pena.

Estrenyia amb la corbata una altra alegria.

Movia les cames tortes carrer avall.

Va recordar que era molts i se'n va inventar un altre.

Abocava amb la cachaça la dosi més pura.

Va mirar el sol ardent que cremava la roba.

Va educar la seva alumna a l'ombra de la renúncia.

Ha perdut la seva mentida per algú menor.

Vendre la seva dolçor ha estat el que ha fet de pitjor.

Anells rebentats a cops de martell.

Una llàgrima arrencada a cops.

Va recordar el seu nom i va passar la gana.

Va seguir endavant però va seguir descalç.

El puny tancat és un gest de pregària.

El joc és amistós però no és un partidet.

Abraço l'enemic sense demanar perdó.

Duende

Olé!

Buika Loca.wmv - YouTube

Faz parte do meu show

Cap a casa. Amb el cap com la roca on rebenten les onades, la roca-frontera, diria algú que m'estimo. I amb una bossa a sota de l'ull dret, carregada de què. Cap a casa, a inventar un port.

I fer que sigui la meva la pell on trenquen les nits.

Recordar que s'hi està bé, davant del foc. No tenir por de tornar al lloc on estava. Destesar i distendre. I a poc a poc s'embraga el motor, parlant, del vespre.

FAZ PARTE DO MEU SHOW

Te pego na escola e encho a tua bola

com todo o meu amor.

Te levo pra festa e testo o teu sexo

com ar de professor.

Faço promessas malucas, tão curtas

quanto um sonho bom.

Se eu te escondo a verdade, baby,

é pra te proteger da solidão.

Faz parte do meu show.

Faz parte do meu show, meu amor.

...

FAZ PARTE DO MEU SHOW - Cazuza (letra e vídeo)

Veneno antimonotonia

Cronologia simultânea: Todo o amor que houver nesta vida, Vá morar com o diabo i Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band.

By

Cazuza,
Riachão,
The Beatles

&

Cássia Eller

TODO O AMOR QUE HOUVER NESSA VIDA

Eu quero a sorte de um amor tranquilo,

com sabor de fruta mordida,

nós na batida, no embalo da rede,

matando a sede na saliva.

Ser teu pão, ser tua comida,

todo amor que houver nesta vida

e algum trocado pra dar garantia.

E ser artista no nosso convívio,

no inferno e céu de todo dia,

pra poesia que a gente nem vive,

transformar o tédio em melodia.

...

Cassia Eller - Todo amor que houver nessa vida - YouTube cassia Eller acustico mtv vai morar com o diabo - YouTube cassia eller sgt pepper`s lonely hearts club band - YouTube

Ideologia... eu quero uma pra viver

Eu vou pagar a conta do analista

pra nunca mais ter que saber quem eu sou.
Ah! Saber quem eu sou...

CAZUZA, Rio de Janeiro, 1958 -1990

O mais grande poeta de sua geração, CAETANO VELOSO:

Cazuza - Ideologia - YouTube

Tòtem i tabú

Algunes concordances entre la vida anímica dels salvatges i dels neuròtics.

Despertes de blanc, sota d'un núvol. Per no sortir del llit. Avui no et deus al dia. A –gaire– res de tot el que ha de passar.

(Només)

Com a molt, imaginaràs la platja, buida, elàstica. Com una finestra a l'oblit: sagrat, prohibit, sense cortines. I dues figures descalces. Que s'esgarrapen en una llengua estranya, atàvica, a la vora de l'aigua. A onades llum. Que pacten la pèrdua i el guany d'una aposta al mercat de futurs. D'un pas  en fals. Que es desestimen. Comença el compte enrere... dues, tu, jo. Zero.

I et quedes en blanc.


* S. FREUD, Totem und tabu, Viena, Imago, 1913.

Warm thoughts, in blue

                                                                                                                                                     To D. (to you!)

Alone with our madness and favorite flower

we see that there really is nothing left to write about.

Or rather, it is necessary to write about the same old things,

in the same way, repeating the same things over and over

for love to continue and be gradually different.

Beehives and ants have to be reexamined eternally

and the color of the day put in

 hundreds of times and varied from summer to winter

for it to get slowed down to the pace of an authentic

saraband and huddle there, alive and resting.

Only then can the chronic inattention

of our lives drape itself around us, conciliatory

and with one eye on those long tan plush shadows

that speak so deeply into our unprepared knowledge

 of ourselves, the talking engines of our day.

JOHN ASHBERY, "Late Echo", Like A Project Of Which No One Tells

Avec le temps

Avec le temps, 

avec le temps va, tout se'n va,

on oublie le visage

et on l'oublie la voix,

le coeur, quand ça bat plus,

c'est pas la peine d'aller chercher plus loin.

Faut laisser faire, et c'est très bien.

Le samedi soir, quand la tendresse s'en va toute seule.

LÉO FERRÉ

abbey lincoln - Avec le temps (5.19 MB) 

es.filesmap.com/mp3/WSY1/abbey-lincoln-avec-le-temps/

Pictures of you

Looking so long at these pictures of you,

but I never hold on to your heart.

Looking so long for the words to be true,

but always just breaking apart

my pictures of you.

The Cure

Pictures Of You - The Cure - YouTube

Avaro como o mar

Procurei noutros olhos cinzentos a beleza

que só encontrei em mar morto,

me esquecendo que, ao partires

eras nave.

E ao chegares,

                                       porto.

CAÊ GUIMARÃES

Nina

Il·lustració de Cassia Lupo inspirada en la cançó "Forbidden fruit", www.ninasimone.com/media/fan-art/.

Nina Simone - Wild is the wind - HD

Bon dia de sol

Aprendré de la Filu i, per una vegada, no diré en què estava pensant.

De bon matí

Hi ha un punt de sorpresa, i rastres al llit. Un deix de tendresa, oblits. Una mica de mandra, un avió a la finestra, campanes, pluja, camins. Dubtes, cicatrius, indecisions, destins. Expectatives d'alt risc. Mapes del tresor. Perill de desencís. Una agenda de forats negres, un triple salt al buit. O el dia a escala del rellotge de la tauleta de nit.

La vida es ávida y plasmada en nuestra carne cruda

            La vida es ávida y plasmada en nuestra carne cruda. La frase me despierta temprano. No se desengancha de las paredes internas de mi cabeza. Al contrario, se escurre lenta como el caldo denso de las verdades que aparentan ser obvias, pero en el fondo esconden, sonrientes, con cuántos dientes mienten.

            Despierto al lado de la mujer. Sueño sereno, aunque más pesado que el mío. Busco en el silencio de los labios un texto que conozco, leo y releo, pero que se transmuta a cada página. Nuevos enredos, ritmos, melodías. Las sábanas confusas me enredan de nuevo –no hago fuerza, porque sería absolutamente inútil. Indefenso, permanezco a su lado y memorizo por milésima vez sus trazos, reato en cada peca el lazo que, al apretarlo, conforta con la seda de su presencia la aspereza de mi vida.

            Como aún no he colocado cortinas nuevas, el sol en seguida se atreve sobre nosotros. Me encantan las lámparas de mesita de noche, pero no me gustan las cortinas. Esta tal vez sea una de mis manías, sobran lamparitas y faltan cortinas. Ella se mueve y murmura del fondo de lo insondable algo sobre Ecuador. Recuerdo que una vez le escribí en una nota: «¿Vamos a Ecuador? Allí, al mediodía, no hay sombra de dudas». Perdido en pensamientos perezosos, me adormezco quince minutos más.

            Despierto otra vez y la mujer sigue a mi lado. Las sábanas indóciles me enredan definitivamente –no hagas fuerza, me repito, porque no sirve de nada. Me giro, indefenso,´til﷽﷽﷽﷽﷽﷽nredan definitivamente –no hago fuerza, me repito, porque es absolutamente inor. Recuerdo que una vez le escribsonrien al lado de la señora y memorizo por milésima vez sus trazos, reato en cada peca el lazo que, al apretarlo, conforta con la seda de su presencia mi piel áspera y vivida, aunque la aspereza sea huidiza y la experiencia, muchas veces, un coche que cruza una calle nocturna con los faros al revés, como dijo el gigante Pedro Nava.* Como la vida plasmada en nuestra carne cruda.

            Termina el día. Llego a casa. Afligidos, mis pies se deslizan fuera de los zapatos que los han envuelto el día entero. Diez dedos me sonríen aliviados. Hoy ella no está. Enciendo lo que está apagado –muchas lamparitas mientras me preparo para dormir– interludio singular entre estar despierto, cerca, cierto y en el otro lado del día soñoliento, distante, vago. Empiezo a soñar con un campo de girasoles y con el Mediterráneo del cuello de la señora ausente, donde navego por Sardeñas, Córsegas, Sicilias.

            La vela del barco se sopla antes de que la noche se desvanezca. Antes, bien antes de que todo se vaya o venga. Como el fuego alimentado por trescientos troncos. Como el agua que cae del alambique imaginario. Como un escorpión, nadando sereno en el umbral de un acuario.

                                              

                               Caê Guimarães, De quando minha rua tinha borboletas 

(Crônicas, Vitória, ES, 2010)  

Traducción al español de la autora de este blog.