El que espera

A l'Eva, l'Adrià i el Lucas

 

Foto: «Lucas»/EVA CANO

DISPUSO DE LAS SOMBRAS de su habitación. Las sopesó con calma, comprobando que cada una estuviera donde debía. Respiró con hondura: en los últimos tiempos, no había podido hacerlo muy a menudo. Imaginando un anillo de aire que giraba dentro de sus pulmones, se fijó bien en la hora, 23:24, un armónico augurio.

 ANDRÉS NEUMAN, El que espera

Ed. Páginas de espuma, 2015  

Reeditat al febrer d'aquest any, revisat per l'autor. Quinze anys després de la seva escriptura, aquest llibre no para de créixer.

Cantant sobre la corda fluixa

Llançat al març d'aquest any com un llibre bala, de dret al cor dels noms. Marxarà el circ, i tot semblarà més difícil encara. 

EL TRAPEZISTA

Vaig abastar l'esquer 

com una branca desnerida,

penjat a dalt, el vol tranquil,

amples les ales entre la felicitat i jo.

És el gastament de la meva vida

aquest inesgotable cel de capitombes.

Després cal retornar dòcil,

baixar lentament l'escala dels mortals,

deixar caure la gràcia de l'instant

a la xarxa d'aplaudiments innobles.

(XAVIER ZAMBRANO,Marxarà el circ, ed. Viena, 2015, p. 9)

Les mirades de l'Ànima

De les concavitats i els bocins d'un mirall trencat en incalculables reflexos sorgeixen, invisibles, les veus de tot el que ens acompanya. Per sembrar d'estels la nit d'una història. Per salvar, en present, la distància dels instants, i convocar el que hem perdut i el que serem des de l'aquí i ara que ens esqueixa l'ànima. 

En la traducció impecable, esmolada i deliciosa, d'Anna Casassas.

Com ocupen la llum que el dia els acorda, els humans?

(...)

Els humans tenen el do de l'absència.

(...) 

 

 Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa. Plou: es posen a córrer. Esperen els déus i tanmateix no veuen els ulls dels animals que els miren. No senten el nostre silenci que els escolta. Tancats en la seva raó, la majoria no superen mai la desraó, si no és al preu d'una il·luminació que els deixarà embogits i exangües. El que tenen a les mans els absorbeix i, quan no hi tenen res, se les posen a la cara i ploren. Són així.

WAJDI MOUAWAD, Ànima, 

ed. Periscopi, 4a edició, juny del 2014

Propòsits

...que la ficció 

  ens aguanti, i ens faci més savis.

VÍCTOR OBIOLS, Sol de lluna ple

Imperdible amb majúscules, i signes d'exclamació, en negreta i, per sort, amb punts suspensius.

Blanc d'oblit

Si l'oblit, forçat o espontani, és invencible, resta a la literatura l'actitud profundament moral d'anomenar-lo, apuntant els espais en blanc allà on hi hauria d'haver història.

SÉRGIO RODRIGUES, Todoprosa

(Sobre Patrick Modiano)

Dezembro

Trava a língua e diz: luzes laranja na lareira.

Moby Dick (1): Call me Ishmael

Il·lustració de Rockwell Kent (1882-1971)
per a l'edició limitada original de 1930.

Some years ago –never mind how long precisely– having little or no money in my purse, and nothing particular to interest me on shore,I thought I would sail about a little and see the watery part of the world. It is a way I have of driving off the spleen and regulating the circulation. Whenever I find myself growing grim about the mouth; whenever it is a damp and drizzly November in my soul; whenever I find myself involuntarily pausing before coffin warehouses, and bringing up the rear of every funeral I meet; and especially whenever my hypos get such an upper hand of me, that it requires a strong moral principle to prevent me from deliberately stepping into the street and methodically knocking people's hats off –then, I account it high time to get to sea as soon as I can.

Herman Melville, Moby Dick 

Al mar, doncs. Començo un diari? Benvingut viatge.